Estimat Demòstenes

Estimat Demòstenes:

Vaig a suïcidar-me. He estat pensant i m’he adonat que és l’única sortida. Suposo que si des del lloc on estigues m’has observat sabràs perquè ho faig. Si no és així ara t’ho explicaré.
Vaig ser empresonada pels romans en una primera infància de la qual a penes tinc records. Quan vaig ser més major em van vendre com a esclava a un poderós patrici romà. Em va costar adaptar-me a aquella dura i rigorosa vida. Era un lloc totalment corromput. Un món a part dins del nostre món. Un món que els esclaus amb el pas dels anys havien acceptat i la seva resignació els havia arribat a convèncer que eren feliços. Un món on la dona de l'amo havia d'aguantar que ell la menyspreara per complet i la insultara en públic. Un món en el qual tots estàvem sotmesos a la voluntat de l'amo. Un món trist i horrible.
Però en aquest món et vaig trobar a tu, donant-li la raó a aquell que va dir que es podia trobar llum fins i tot en els llocs més foscos. Tu eres un esclau grec que ja feia molts anys que feia classes als fills de l'amo. Jo era una nouvinguda. No compartíem res aparentment, tu eres vell i jo jove, però els dos somiàvem. Era el que ens feia diferents de tots els que ens rodejaven: teníem esperances, il·lusions i sabíem estimar de veritat. De fet, crec que jo vertaderament et vaig estimar, vas ser com un pare per a mi i sé que vaig ser com una filla per a tu. Llàstima que et mataren.
Va ser per la meva culpa. Ja sé que no és del tot veritat, però no puc evitar pensar això. Com tu saps, l’amo detestava la seva dona i no feia res per ocultar-ho. Ell no la desitjava i acostumava a transitar per prostíbuls per a gitar-se amb dones que vertaderament li agradaven. Aleshores, es va fixar en mi i va estar posseint-me durant molt de temps. Jo era de la seva propietat i això li donava un poder sobre mi que amb les putes no tenia, podria fer realitat amb el meu cos les seves fantasies més perverses. No et vaig contar el que em va fer quan estaves viu i no t’ho contaré ara. No vull recordar-ho.
Ell em volia tenir aïllada, em volia solitària i exposada. Tu eres la persona amb qui tenia més contacte. Això li va semblar malament i va fer que t’assotaren davant de mi. Un home més jove haguera pogut sobreviuré a la pèrdua de sang, però tu no. Et van soterrar en una fossa comuna, tractant el teu cos com si no tinguera cap valor. El meu cor bullia d’odi.
Vaig assassinar l’amo, ho vaig fer per tu i per mi. Va ser molt senzill... Com tu recordaràs, hi havia un esglaó de les escales que donaven al peristylum que tremolava molt. Em vaig fixar que l’amo sempre hi passava per damunt quan les baixava. Sense que ningú m’observara el vaig trencar per complet, per a que quan ell baixara les escales caiguera i s’obrira el crani contra l’esmolada pedra que hi havia al davant. Tot va sortir perfectament i ningú va sospitar de mi. Creien que havia sigut un accident.
Aleshores va venir Titus, el primogènit de l’amo, que es va convertir en el nou amo. Ell detestava son pare i va deslliurar-se de tot allò que li recordava a ell. Ens va atorgar la llibertat a tots els esclaus, encara que seguia tenint un gran poder sobre nosaltres, i va casar sa mare amb un altre patrici que la menyspreava tant com son pare.
Jo era lliure, però en el fons no ho era. No era esclava, però seguia sent escòria. La llibertat no s’assemblava als nostres somnis. Era trista, ja que ningú somiava. Els patricis i els rics pensaven que res estava a la seva altura. Aquells més pobres és resignaven a viure en la major de les insatisfaccions. En el fons tot seguia sent igual. Encara així, el que em va fer desesperar va ser la permanent sensació de sentir-me inferior a tots.
Acabaré amb la meva vida, però no ho faig amb desesperació, ho faig amb l’esperança d'aconseguir per fi la meva anhelada llibertat.
Estimat Demòstenes, ens veurem en els Grans Camps, l’autèntica terra dels somnis i les esperances.